Potser la pregunta del títol sembla més filosòfica que científica però a més d'un de nosaltres ens deu haver passat alguna vegada que recordem alguna cosa que, a l'hora de la veritat, mai hem vist o viscut. Fins i tot hi ha qui tasta amb el nas. No, no és una exageració: deixeu-me que m'expliqui.

Quan som petits, es podria dir que tenim entremesclats els gustos amb la vista, l'oïda i el tacte ja que tot plegat es troba a la mateixa regió del cervell. En canvi, en créixer, cada un dels nostres sentits es troben a una part diferent i d'aquesta manera no interfereixen excessivament els uns amb els altres. Tot i això, a molts de nosaltres ens han dit que ens tapem el nas si no ens agrada el gust del menjar. Aquells a qui això els afecta d'una forma "desmesurada" i que poden arribar a "veure" colors diem que pateixen sinestesia, que consisteix en una mala connexió entre les neurones. Se'n pateix, per exemple, en prendre drogues com l'LSD. 

Aquesta és només una de les moltes raons per les qual si estem sota l'efecte de les drogues podem arribar a tenir records sobre coses que mai han passat o viure sensacions que no són reals. Tot i això, no és "absolutament obligatori" estar sota l'efecte de les drogues per no ser capaços de recordar amb claredat. Ara farà uns vuit anys, un psicòleg de la Universitat de Portsmouth, en James Ost, va fer una enquesta a 300 estudiants anglesos i suecs sobre quins records tenien dels atemptats que hi va haver a Londres el juliol de 2005. Als estudiants només se'ls demanava complir una condició per participar a l'enquesta: que no els haguessin viscut directament.

Els preguntaren sobre les gravacions que havien passat per televisió amb l'autobús que portava dins una bomba explotant i sobre la reconstrucció informàtica que n'havien fet els experts. Com que només havien passat tres mesos molts en recordaven fins i tot detalls: dels britànics, un 40% va reconèixer haver vist la gravació i un 28% la reconstrucció; mentre que entre els suecs només el 16 i el 6 van dir haver-ho fet. Tot plegat no tindria res a veure amb el tema que estem parlant si no fos per un petit detall: no existia cap gravació ni cap reconstrucció de l'accident. Mai se'n va fer cap o, com a mínim, mai no va ser projectada per televisió. I, malgrat tot, un 40% de les persones havien sigut capaces de veure-ho. No era el primer estudi que feia aquest científic en aquest camp: ell mateix també havia sigut capaç de trobar persones que recordessin les gravacions de l'accident de Lady Di que, òbviament, tampoc existeixen o s'han donat a conèixer mai.

Tot plegat ens porta a tenir un motiu de pes per dubtar de la nostra memòria. En pensar sobre els records que tenim, cal tenir en compte que no es tracta d'una filmació que grava amb precisió tot el que hem viscut, sinó que és reconstructiva, és a dir, que amb el temps pot afegir detalls a quelcom que vam viure ara farà anys. Així mateix, els humans tenim un mecanisme que fa que els records més negatius es dilueixin a la memòria sense acabar d'esborrar-se per poder seguir vivint sense tenir allò sempre present al cap. Val a dir, però, que això també porta a dubtar de la fiabilitat dels testimonis en un judici.

Malgrat tot, fa molt poc que s'ha inventat un sistema per poder veure el cervell de les persones "per dins" un cop mortes i, per tant, no és d'estranyar que la memòria sigui encara una de les coses que porti més maldecaps a la ciència. Avui en dia encara no tenim respostes per moltes de les preguntes que ens formulem sobre aquest tema (per no saber, no sabem ni com funciona del tot) però, si tenim en compte que per arribar a completar el mètode científic formular-nos-les és el primer pas, potser no estem tant lluny de trobar-les.

Diari "Público". Consultat l'agost del 2013.

Per saber-ne més!

Vols esborrar algun record?