Escrit per: Jordi dimecres, 4 de setembre del 2013

Al 2008 a Martin Chalfie, a Osamu Shimomura i a Roger Tsien els hi van otorgar el premi Nobel de química pel descrobriment i desenvolupament de la "proteïna de florescència verda" (GFP, per les seves sigles en anglès) 

No tots els premis Nobels són meditats durant anys. En concret, aquest va ser un moviment de la curiositat. A la costa est de Nort Amèrica, hi viuen unes meduses que emeten llum verdosa. A la dècada dels 60, el biòleg Shimomura i la seva família van anar a pescar aquest tipus de medusa per intentar esbrinar quin mecanisme hi havia darrera d'aquesta lluminositat.
No obstant, en el laboratori a Shimomura li va ser impossible trobar el mecanisme a la primera i, enfadat, va decidir llençar les mostres per la pica. Durant aquell dia va estar treballant amb diferents mostres marines i, al tirar les meduses per la pica, va observar un centelleig blavós. En aquest moment Shimomura va deduir que era necessària alguna molècula de l'aigua marina perquè el mecanisme funcionés (van descobrir que eren ions de calci). A més, es va endur una sorpresa al observar que la llum que s'emetia no era verdosa, si no blavosa. Més tard i un cop estudiat el mecanisme, es va deduir que la proteïna (GFP) absorbeix llum blavosa per emetre en verd i que estava dins de les meduses. Per tant, amb aquesta deducció es va poder demostrar que l'origen de la lluminositat verda de les meduses era deguda a aquesta proteïna. Aïllar-la en el laboratori i posteriorment sintetitzar-la (crear-ne més) va suposar a Shimomura i a l'equip que treballava amb ell l'obtenció del premi Nobel de química al 2008. Cal dir que Shimomura encara no s'havia tret la titulació de Doctor en Biologia i per tant, era el primer cas d'obtenció de premi Nobel sense arribar a ser Doctor! (de les màximes distincions en ciència)
El descobriment d'aquesta proteïna té moltes implicacions que de segur Shimomura no podia imaginar. El més important del descobriment de la GFP no és pas el fet de saber per què brillen les meduses si no quin és el mecanisme que hi ha darrera. Com que l'implicada directe és una sola proteïna, la senzillesa del mecanisme fa que es pugui utilitzar en molts camps diferents. El més important és el fet que es pot modificar genèticament l'ADN d'un subjecte per tal que expressi (que la "produeixi" el seu cos automàticament com una proteïna qualsevol) la GFP i que pugui brillar absorbint llum blava!
Aquesta tècnica, que sembla bastant surrealista, es va començar a fer amb C Elegans (cuc molt petit que fan servir la NASA i molts centres d'investigació, per exemple, perquè es sap la funció de cada gen que conté). Amb el cuc es pot fer que brilli qualsevol part del seu cos, un òrgan desitjat, etc... El més impressionant és que estem parlant de veure aquesta lluminositat a ull nu, sense que sigui necessària cap tècnica d'imatge! 

A més, ja més endavant es van descobrir noves proteïnes que no només brillaven en verd, si no que ho feien en diferents tonalitats. 


Això podia fer que, si es modificava genèticament específicament cada òrgan o part del cos amb una diferent proteïna, s'aconseguís una imatge amb diferents colors (com els orgànuls d'una cèl·lula). 

A més, la ciència va avançant i ja es fan transfeccions genètiques fins i tot a animals tant complexos com rates o monos!

La GFP ha causat una revolució a la manera d'entendre les tècniques de visualització de la pell o d'òrgans interns. Potser serà una tècnica futura per entendre els mecanismes de desenvolupament de càncer i la seva monotorització. A més, com es podrà llegir en una propera entrada de Cocociència, la GFP servirà també com a termòmetre a la nanoescala!

Deixa un comentari

Entrada a l'atzar

Què diuen al Twitter?

Traductor

- Copyright © CocoCiència - Powered by Blogger and Metrominimalist -